Quinohiveu "Cendres Chen Ran" ( per/versió nostrada del prefaci de vida privada de chen ran)

Com més gran més es comprèn el valor del color gris de les cendres, que no té re a veure ni amb la roba ni amb el color de les coses, però sí amb la manera de pensar i d´interpretar el món.

Fer servir els colors per explicar la tonalitat de la vida és com deixar-se  endur per les transformacions que hom observa de forma impressionista, en comptes de fer-ho per conclusions de caire científic.

Quan tenia poc més de vint anys m´agradava el color negre. Eren els anys de la rebel·lia contra tant de prejudici, però també van ser els anys de les depressions. A l´hivern, un arbre que s´havia quedat nu i desolat em provocava immediatament sentiments de tristesa. Em feia pensar en l´ocàs de la vida i sentir l´olor propera de la mort. Era un arbre, però alhora no ho era. Es connectava amb mi íntimament i ho feia enllaçant moments de vitalitat i decaïment, d´assumpció plena de la vida amb altres de negació total. M´impressionava que un arbre pogués morir i ressuscitar cada any. Era com si aquest arbre i jo haguéssim decidit seguir un mateix ritme de vida i mort. De la mateixa manera, quan caminava pel carrer em trobava sovint que no podia continuar per on anava. Era un camí tancat, obstruït. No podia seguir. Evidentment, aquesta mateixa sensació me la propiciava el carreró fosc, l’atzucac en què m´havia ficat sense adonar-me´n.

A aquesta edat, els vint i escaig, el color del que havia dins del meu cap era el negre. El negre és un tipus de fredor, de rebuig i de ruptura incondicional. Suposa la negació i la resistència absoluta, però també la protecció. Encarna un tipus de corrent diferenciat, de no seguir el ramat, de falta de compromís i de cert cinisme que és implícit en la rebel·lia i l´esperit de contradicció. El color negre observa el món amb ulls escèptics perquè no creu en els colors. El color negre és —ara no ho puc creure, que pugui ser veritat— com aquests passos que no em feien girar quan era al carreró: és l ´hostilitat al món en estat pur, el valor d´estendre sense por els braços cap a la mort. El negre és el color de la joventut.

Ara és el gris el color de la meva vida.

El gris és una mica més secret que el negre, una mica més reservat, una mica més ombrívol, com de perfil baix, i no és tan dur ni definitiu com el negre, ni tan brillant o cridaner. El gris és flexible, mal·leable, versàtil, i et pot fer retrocedir ampliant horitzons; no és en absolut el color de la desesperació, ni el color del pessimisme o la decepció. Fins i tot, comparat amb el negre, té més força oculta.

 Hi ha alguna cosa en el gris que no es comprèn... El gris és més poderós perquè és capaç de soterrar la nostra individualitat i expressivitat fins al punt de fer desaparèixer el rostre —el gris destrueix el semblant, que és la màxima expressió de la nostra singularitat. Li demanes al teu rostre que es quedi dins al teu cap durant molt de temps, i el seu halo grisenc reflecteix sovint el teu autèntic estat mental en relació amb el teu aspecte extern —és la seva contraposició i el seu antídot.

Per als qui la vida és somni, el gris és inevitablement pessimista i també inevitablement transforma la injustícia en un vent favorable. Davant del perill de la catàstrofe, gestiona la situación —insisteixo en aquest adverbi— el color d´unes circumstàncies desoladores, si bé  quan un fa t’hi. Així el gris, quan la vida mostra la seva cara més injusta —i la vida és sovint així de cruel—, l´esforç per reconciliar-se amb el seu destí la felicitat és possible i l´únic que necessites és abocar- tranquil·lament i amb humor. Malgrat la seva mala fama ?que em costa comprendre? el gris diu sí. T´acompanya escrupolosament, somrient dolçament, subjectant-te les mans i oferint-te paraules de consol. Fins i tot saluda amablement el teu pitjor enemic. El gris t´ofereix estabilitat en els moments més crítics i sense pressa apaga el foc quan et cremes, protegint-te i ajudant-te a avançar... El gris, per tant, no et diu res i t’és amable; et procura un somriure davant de l´adversitat...

Si la gent no et comprèn, pot passar que hi hagi una explicació, però també que no n´hi hagi. Si n´hi ha, doncs molt bé; i, si no n´hi ha, doncs també.

Quan discuteixes amb algú de la família per una ximpleria, el millor que pots fer és escurçar la discussió. Si no pots posar-hi fi ràpidament, ho has de deixar ja, i per res del món busquis algú que t´ajudi i et doni la raó. Ves-te´n a comprar i passa el dia comprant qualsevol cosa que t´agradi. Gasta’t els diners ?si en tens? i sigues feliç; això et calmarà. Després t´adonaràs que el món és un lloc tranquil on la gent, en general, viu en pau, i veuràs que una família sense contradiccions és l´excepció a la regla.

Quan vas a Correus per treure els diners que t´han pagat veus que has de fer cua i esperar unaeternitat. A més, sempre hi havia algú davant del taulell que ha de fer un enviament de milersd’euros. El funcionari de Correus introdueix parsimoniosament els diners —bitllet rere bitllet— en la maquineta que comprova que no són falsos. Després, ho registra a l’ordinador... Una eternitat. Fa deu anys no hauries esperat ni un minut més i te n´hauries anat bruscament i esbufegant, però ara en aquest moment de la teva vida ja no sents la necessitat de fer-ho. Agafes el petit llibre que portes a sobre i llegeixes algun poema, o escrius a la llibreta, o et delectes amb alguna cançó, esperant pacientment fins que et toqui el torn.

El teu company de feina és un paio complicat i es baralla sempre amb tothom. Fa que tothomarronsi el nas. És la seva manera de mostrar qui mana, però tu no tens cap necessitat d´enfadar-te —l´enuig és la cosa més inútil d’aquest món. Has d´acceptar el seu poder —i el teu— i ser conscient que no serà definitiu, encara que duri i et sembli etern. Potser, segur, sent que darrere seu hi ha algú que ja li trepitja els talons i que la seva situació no és la ideal. Tu ja ho saps, que no n’hi ha cap, de situació ideal que no serà definitiu, encara que duri i et sembli etern. Potser, segur, sent que darrere seu hi ha algú que ja li trepitja els talons i que la seva situació no és la ideal. Tu ja ho saps, que no n’hi ha cap, de situació ideal.

Els amics es moren —a tu se t´ha mort un fa ben poc— i és com si et tallessin una part de tu mateix que ja no recuperaràs mai més. Els seus ulls no tornaran a veure´t, i tu tampoc no elveuràs, i no ho pots creure; t´entren ganes de dir-li el que no vas poder mentre era viu... I què?

 Així és el color gris.

Ningú en aquest món no neix amb una vida grisa; és el temps i l´experiència els que ens polvoritzen i ens fan grisos. Si tenim sort.

Però hi ha qui no sap apreciar el valor del color gris de les cendres. No ho farà mai. Va per ells.

per/versió nostrada

del prefaci de

vida privada de chen ran

.