Aprofito l’absurda suspensió del Barça-Reial Madrid per preguntar-me què hauria escrit Manuel Vázquez Montalbán sobre Javier Tebas o l’exhumació de Franco, de qui va ser autobiògraf. Per desgràcia, no hi ha resposta. Quan es commemoren els 50 anys de la publicació d’un reportatge, s’homenatja qui el va escriure, però també una professió que de manera excepcional pot arribar a transcendir l’obsolescència programada dels diaris. MVM i el reportatge Barça! Barça! Barça!, publicat a Triunfo l’any 1969, s’han guanyat aquest honor sense buscar-lo.
Del text se n’han escrit moltes coses, però potser no se n’ha destacat prou la increïble qualitat literària. Hi ha recursos de nou periodisme, malabarismes per trencar la quarta paret i una erudició popular que dinamita els cànons circumspectes de la retòrica esportiva del moment.
Quan escrivia sobre futbol –o sobre qualsevol altra cosa– MVM transmetia l’energia dels que no renuncien a passar-s’ho bé treballant. En aquest text, l’autor es converteix en narrador i altera els preceptes protocol·laris. “Este espectador catalán está muy castigado por la historia”, confessa. Aquesta triple condició defineix una melancolia crítica preventiva que, en el cas del Barça del 1969, vivia l’esplendor d’un victimisme antimadridista basat en fets reals.
És un espectador privilegiat perquè té una capacitat d’observació que dignifica la mirada reportera i detecta l’atipament d’una grada que ha acumulat prou greuges per explotar. És català per origen, però també sap trobar en la identitat culer correspondències nacionals que apliquen fintes d’ideologia marxista del sector dissident, condemnat a convertir-se en escindit errant i, per tant, a tenir una raó que no li serveix per a res. I representa el càstig dels perdedors de la guerra per pertinença al bàndol republicà i a la trinxera del proletariat, quan aquesta paraula encara volia dir alguna cosa.
El talent de MVM desemboca en un final d’article monumental. Parla d’un culer sordmut que, en el moment de veure com el Barça guanya el Madrid, crida: “Visca el Barça!”. I afegeix que ni havia parlat mai abans ni tornaria a parlar després. Sobre aquest silenci sentimental construït a còpia de capes de reflexió, ironia i derrota, MVM sovint es refugiava en una mudesa desobedient, que li permetia escriure fins i tot quan callava.
No eren instants d’absència, sinó, al contrari, d’intensa connexió amb una realitat que s’encarnava en reflexions, cròniques, assajos, paròdies i retrats, una mena de periodisme total cruyffista, sempre a l’atac i amb una capacitat infinita per combinar i situar-se en el que més incomoda els majoristes de tòpics i de pensament únic: l’audàcia, la llibertat, el talent i l’humor. I compte: no solament va ser el millor forense psicoterapèutic de la tribu, sinó que també sabia de futbol.
En un altre article memorable, vaticina: “El Barça va a dejar de ser el equipo de Reina y Gallego como garantía de seguridad para ser el equipo de Cruyff. La psicología puede jugar una mala pasada a esta operación. El equipo tenía una consciencia implícita de su invulnerabilidad defensiva y de su impotencia ofensiva. Esa conciencia implícita condicionaba el rendimiento acomplejado de los delanteros. Ahora la relación puede invertirse, activada por la evidente traición del público a los jugadores nativos”.
Va practicar una mena de periodisme total cent per cent cruyffista
La Vanguardia
No hay comentarios:
Publicar un comentario