Els onze noms que formen el recull són Xavier Bosch, Roc Casagran, Natàlia Cerezo, Empar Moliner, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Clara Queraltó, Llucia Ramis i Sílvia Soler. Autors que no necessiten presentació perquè ens són del tot coneguts. L’editora, com jo mateix —i segur que molts altres— lamenta que no hi puguin haver més noms que mereixen ser-hi, però hem d’entendre que l’espai és limitat i, si atenem al resultat, Ester Pujol ha fet una bona tasca de selecció.
En Xavier Bosch, qui inicia el recull, hi presenta el primer treball seriós d’un periodista que té per feina acompanyar durant tot un dia l’Andrés, més conegut com «el topo», un presidiari català que ara gaudeix d’un permís per ser entrevistat a la televisió pública. L’Empar Moliner narra una primera cita d’una sociòloga. Moliner sap jugar amb aquest punt tan característic de la seva forma de ser, ballant per la fina corda, amb equilibris, entre la correcció política, la ironia, i la naturalitat. L’Adrià Pujol, en canvi, com és ja particular en l’estil de l’autor de Begur, aposta per un català riquíssim, amb adjectius precisos que fan frisar el lector en mig de cases okupa, de hippies, de manifestacions i de trets que dispersen els aldarulls més reivindicatius.
Per últim, la paratextualitat més destacable vindrà en mans de Sergi Pàmies, qui trobarà la seva identitat gràcies a l’intent de reescriptura Cartes al pare, de Kafka, amb una inversió dels papers. Un esperit crític envers el fill que ja es deixa veure a L’art de portar gavardina (Quaderns Crema) i que ara capgira fins a adonar-se que ell no és ni Kafka ni Hermann, que és Pàmies, i que aquest paper li ve com anell al dit. Aquest és solament un petit tast dels onze contes, de contingut notable i de deliciosa lectura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario