Sergi Pàmies "Les novel·les i el desig" Deborah Levy

El plaer de descobrir un escriptor que no coneixes i del qual ningú no t’ha parlat. Que sigui per atzar i que sigui una escriptora que, que tu sàpigues, no figura a les llistes d’escriptores obligatòriament influents i feministes. Que l’escriptora sigui sud-africana i que es digui Deborah Levy. El plaer d’empalmar els llibres de Levy fins a confondre’ls. De saltar d’una relectura a l’altra i, per si de cas, llegir-la en una traducció diferent i comprovar que no solament no canvia sinó que millora (i tornar a lamentar no haver après anglès quan encara hi eres a temps).

El plaer de voler compartir el descobriment però intuir que potser seria millor no fer-ho. Com si fos un secret o un vici que, si per debilitat acabes confessant, potser serà castigat, com passa tant sovint, amb un “no n’hi ha per tant” displicent que t’obligarà a jurar que no compartiràs mai més res. El plaer d’im­pregnar-te de la llibertat i la seducció de l’estil, de la capacitat de Levy de fer autobiografia sense prejudicis, només per naturalitat i lleialtat a George Orwell o a qualsevol pretext que activi la seva necessitat d’expandir el propi talent i la ràbia existencial, desesperada o eufòrica. Com la simple conseqüència d’escriure per crear veritats que no necessiten ser reals per ser irrefutables. (Excurs: en una entrevista recent, a Salman Rushdie li pregunten com explicaria la diferència entre la ficció i la mentida i el novel·lista respon: “L’objectiu d’una mentida és enfosquir la veritat; l’ob­jectiu de la ficció és revelar-la. Aquesta és la gran diferència entre l’art i la mentida.”)

El plaer de descobrir una escriptora que no coneixies i voler gaudir només del que ha escrit, sense la interferència de la informació biogràfica o la crítica analítica, fent servir la pròpia ignorància com la garantia que preserva l’embruix de recordar el moment fundacional de l’enamorament. Quan res del que llegies t’arravatava i els dies de lectura s’acumulaven amb una inèrcia monocord i va aparèixer Deborah Levy (Leche caliente a Anagrama, Nadando a casa a Siruela i El coste de vivir i Cosas que no quiero saber a Random House), amb paràgrafs que no acabaves d’entendre però que et feien estranyament feliç: 

“Una esposa puede ser una madre para su marido y un hijo puede ser un marido o una madre para su marido o una madre para su madre y una hija puede ser una hermana o una madre para su madre que puede ser un padre y una madre para su hija, lo que quizá sea la razón por la que todos estamos agazapados detrás del símbolo del otro sexo”. I el plaer de témer que en qualsevol moment la passió inicial pugui esllanguir-se i comencis a pensar que potser no t’hauria d’agradar tant mentre tornes a voltar per les llibreries (continuen obertes!) desitjant que, imprevisible i apas­sionat, aparegui un altre miracle en forma de llibre.

Explica Salman Rushdie que els objectius de la veritat, de la mentida i de la ficció són feliçment diferents