Franz Kafka "A la colònia penitenciària" 2020

Quan Franz Kafka escrivia, feia poc que Déu havia mort. Que la seva obra continuï regirant-nos un segle després, ara que amb prou feines podem pescar les al·lusions bíbliques dels textos i que l’ateisme està tan descomptat que no serveix ni per provocar les iaies, és el testimoni d’un geni literari. Perquè encara que el seu diàleg amb els grans temes de la filosofia i la teologia hi és pertot, els relats de Kafka són un exemple canònic de com l’alta literatura resisteix les taxidèrmies del moralisme i la teoria.

Els contes de Kafka no són il·lustracions de conceptes previs ni al·legories esperant una descodificació ètica: cada història és una exploració incompleta de l’existència que embolica l’intel·lecte i els sentits en les imatges d’una prosa concreta. Quan la llengua ha de crear un adjectiu a partir del nom d’un escriptor és que l’experiència de llegir-lo produeix alguna cosa impossible d’atrapar.

A la colònia penitenciària és un dels millors relats de Kafka. A mi m’ho sembla, però també li ho fa dir Haruki Murakami al protagonista de Kafka a la platja, i Murakami sempre fa la sensació que sap de què parla. També és prou important perquè les cinquanta planes i escaig que ocupa sostinguin una edició autònoma, que és una invitació a un tipus de lectura molt diferent de la que es dona en un recull de contes. Edicions de la Ela Geminada acaba de publicar el text amb traducció i postfaci d’Anna Punsoda i il·lustracions d’Aleix Font Arroyo, i el llibre palesa la influència del contenidor de la lectura en el seu contingut, que aconsegueix capturar alguna cosa de l’ambigüitat i el pes que suposa llegir kafka. 

Reconec que em feia por caure en la temptació d’il·lustrar Kafka, que va prohibir efusivament al seu editor que inclogués dibuixos de la criatura en què Gregor Samsa es transforma a la primera publicació de La metamorfosi, però les il·lustracions de Font tradueixen en imatges la desorientació que perseguia Kafka quan va descriure el seu cèlebre insecte impossible sense referent real. L’assaig de Punsoda que remata el volum és igual de respectuós amb la força del text, desbridant-la. El resultat és que el llibret sembla lleuger, però tens la certesa que t’amenaça.

Com sempre amb Kafka, el que s’amenaça amb unes poques línies és ni més ni menys que la posició de l’home al món i la possibilitat de sentit. El relat és tan fàcil de resumir que no ho sembla: un dignatari europeu visita una colònia penitenciària per veure de primera mà l’execució d’un indígena per obra d’una màquina de tortura. El gruix de la història recau en la conversa entre l’oficial encarregat de la màquina i el visitant, especialment en la descripció del funcionament de l’aparell, tan macabre, complex i absurd, que manté una tensió irresoluble entre horror i comèdia. 

La gràcia del text és el conegut joc que l’autor txec sabia fer entre la prosa tècnica i desapassionada amb què es mostra l’escena i la inversemblança dels fets. Igual que a El procés o a El judici, el condemnat no sap de què se l’acusa i la pena és brutal i inexorable, però els intents del protagonista per rescabalar la lògica de la situació només topen amb silencis, perplexitat i rialles incòmodes. La confusió angoixant no és el resultat d’una mala lectura sinó l’objectiu de la lectura.

De tots els temes recurrents de l’univers kafkià que desfilen pel text, en sobresurten dos. En primer lloc, la relació problemàtica entre cos i esperit. Kafka, que era una persona profundament acomplexada per la seva constitució esquifida alhora que intentava cultivar-se amb una rutina gimnàstica estricta i una dieta vegetariana, aconsegueix portar fins a l’extrem les seves lectures nietzschianes en què es defensa la primacia del cos sobre la ment. 

La imatge de la màquina de tortura, que funciona inscrivint amb agulles una sentència sobre el cos del condemnat al llarg de dotze hores d’agonia, aconsegueix barrejar irreversiblement la prerrogativa divina de la justícia amb la banalitat humana del dolor físic. La violència de les lletres amb què s’escriu la llei es torna literal mentre que la redempció per mitjà de l’enteniment es ridiculitza. La relació entre sofriment i transcendència es mostra com una broma macabra.

Però el tema principal és la culpa, que l’oficial assegura que “és sempre indubtable”; un dels aforismes més citats per resumir la visió del món de Kafka. Al postfaci de l’edició, Punsoda llegeix A la colònia penitenciària com una secularització del judici final, que no hauria desaparegut sense deixar rastre, sinó que s’hauria integrat al món dels homes. La interpretació més suggeridora de Punsoda és que secularitzant i parodiant l’imaginari del judici final, Kafka el revaloritza: 

“És bo que ningú (tret de Déu) tingui l’última paraula sobre el proïsme, perquè no hi ha res més arbitrari que el judici dels homes […] és un recordatori còmic i macabre d’aquell “no judiqueu i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats”. La gràcia, esclar, és que el text fa del tot impossible determinar si darrere la rialla amb què Kafka intenta ofegar la mort de Déu, hi ha un anhel de relligar-se amb l’espiritualitat perduda i la possibilitat d’una salvació que sobreviu al calvari de la lectura moderna, o si, simplement, només roman desesperació.

Nuvol.com