Sergi Pàmies "Pavana per a Battiato" Franco Battiato R.i.P 18 de mayo de 2021

La mort de Franco Battiato activa les ganes d’escoltar-lo (més), igual que quan es mor una persona estimada necessitem refugiar-nos en els àlbums de fotos. Les cançons ens retrotrauen a moments que no van ser com els recordem però que Battiato ha transformat a través d’un poder prodigiós d’evocació. Evocació: de jove les cançons de Battiato em semblaven pedants però m’intrigava l’èxit que tenia entre les dones (entre les dones que m’agradaven, s’entén).

És un procés de construcció del criteri per persona inter-posada: t’esforces perquè t’agradin els cantants (i els escriptors, pintors i cineastes) que els agraden a les persones que t’agraden. Gràcies a aquest sistema vaig descobrir Julio Cortázar i Franco Battiato, acomplexat per no haver estat capaç de descobrir-los tot sol i conscient que havia d’evitar la temptació de transformar-me en un idòlatra convers.

La mateixa dona em va descobrir Abdullah Ibrahim i la pizzeria Cap de la Vila, per posar dos exemples monumentals. Els discos de Battiato eren d’ella i quan a casa seva va deixar d’haver-hi tocadiscos, no va córrer a comprar-los en CD sinó que va conservar els discos i va esperar que el vinil tornés com un bumerang carregat de saviesa. I el vinil va tornar encarnat en un nou model de tocadiscos. Battiato era el mateix però millorat, i jo, mentrestant, m’havia escarrassat a recuperar (en CD o per iTunes) el temps perdut, intuint que aquella devoció imitava el furor fatxenda dels nous rics. 

Després, amb un objectiu que no sé com acabarà, va arribar una llarga fase en què Battiato es va convertir en una obsessió que encara dura. Sense la urgència acomplexada de voler agradar, paladejava els matisos analgèsics d’una ironia finíssima, la d’un artista infinit, capaç de barrejar Wagner, la geometria dels dervixos, Nijinsky, els pantalons curts amb mitjons blancs, l’humor de Nani Moretti i les caixes de ritme.

Amanda Lear apareix en una de les cançons de Battiato i un dia el va anar a veure per entrevistar-lo i preguntar-li què carai volia dir aquella lletra, que no acabava d’entendre. Van riure plegats, van parlar del que és sagrat i del que és profà, Lear va desplegar el seu repertori de simpaties però Battiato, sense a penes moure’s, la va captivar fins al punt que ella li va con­fessar que li agradaria passar dues setmanes a la casa siciliana on dilluns va morir. Dimarts al matí vaig parlar amb la dona que me’l va des­cobrir. 

Estava consternada però no trista, ­probablement perquè, igual que Battiato, creu en l’humanisme de la reencarnació, un territori al qual els agnòstics i els escèptics no podem accedir. Em va explicar que l’havia conegut a Madrid, en una nit compartida amb Luis ­Eduardo Aute i Jaume Sisa. El va definir com un extraterrestre, no en el sentit monstruós de tentacles amenaçadors sinó de carisma i espi­ritualitat intergalàctics. Jo no he deixat d’escoltar-lo, sempre fascinat però amb la remota sensació que alguna cosa –alguna cosa important– se m’escapa.

La Vanguardia

Els èxits de  Battiato