Això canvia les regles del joc de dalt a baix. Com sempre, l’autor francès ens ofereix un consol: “La mort, però, s’acaba imposant, l’armadura molecular es clivella, el procés de desagregació reprèn el seu curs”.
La nova novel·la de Michel Houellebecq porta per títol Serotonina (Anagrama), i no és ni més ni menys que una meditació sobre com aquests petits comprimits bancs, ovalats i divisibles que anomenem antidepressius han matat a Déu i, paraula de Nietzsche, necessitarem molts segles i molta lluita per superar el dol, si és que mai som capaços de fer-ho del tot. La història ens l’explica Florent-Claude Labrouste, un enginyer agrícola que odia el seu nom i que treballa escrivint informes comercials per al ministeri d’agricultura francès mentre va perdent les ganes de viure i les de follar. Seria difícil dir quina és la resposta d’Houellebecq a la crisi existencial del món contemporani, però és molt fàcil dir quina, segons l’autor, segur que no ho és: la socialdemocràcia europea.
Hi ha tres maneres dolentes de sortir de l’espiral nihilista, a partir de les quals es pot classificar Serotonina en relació a les dues novel·les més celebrades de l’exitosa carrera d’Houellebecq. Una és retornar a la fe antiga, possibilitat explorada a Submissió, una obra sobre el triomf de l’islamisme polític a França per via de la persuasió cultural i religiosa. Una altra opció és convertir la fe en innecessària reprogramant l’ésser humà a través de l’enginyeria genètica, com s’assaja a Les partícules elementals. La tercera és la lenta agonia que desemboca en el suïcidi, de la qual Serotonina ofereix una fenomenologia minuciosa. La convicció d’Houellebecq es manté en tots els casos: sense fe, estem condemnats.
El llançament de la novel·la ha vingut acompanyat de La Legió d’Honor, el màxim honor que poden rebre els ciutadans de la República que Houellebecq va recollir de mans del president Emmanuel Macron “pels seus serveis a la literatura francesa”. Traduït a totes les llengües que calgui i amb uns números de vendes absurds per a qualsevol autor d’alta literatura – la primera edició de Flammarion és de 320.000 exemplars-, s’ha de fer com Le Nouvel Observateur i entendre que, a França, Houellebecq “és la primera star literària des de Sartre“. Com que això fa impossible la crítica en el buit, és interessant dialogar amb les dues recriminacions més repetides que ha rebut Serotonina des de les trinxeres de les xarxes socials: l’una, clàssica, és que Houellebecq és un reaccionari, l’altra, més nova, és que ja comença a fer-se avorridot.
Hi ha dues vies per acusar Houellebecq de ser un plom. Una és ser prou cretí per defensar que l’objectiu últim de la literatura en general o d’Houellebecq en particular és divertir-nos. Serotonina és, evidentment, un text exigent que barreja assaig i narrativa amb una finalitat molt més reflexiva que no pas lúdica, i, precisament per això, llegir-lo reporta un tipus de plaers i no uns altres. L’altra estratègia per fer aquest atac, molt més estesa, és un avorridísism retret ideològic disfressat de crítica literària que la crítica Elisabeth Philippe exemplifica perfectament: “Aquesta estètica de l’home blanc i vell està caducada, passada la seva data de venciment i clarament ja no aporta res”. En això tan pesat que podríem anomenar “crítica identitària”, ens trobem un no-argument circular en què l’estètica no agrada perquè l’adscripció identitària de l’autor no agrada. Els crítics de dretes fan exactament el mateix, canviant “home, blanc i vell” per “dona, negra i queer“, i ja tenim un diàleg de sords.
El veredicte és senzillíssim: Serotonina no és la millor obra de Michel Houellebecq, però s’hi poden trobar paràgrafs amb un ritme, una riquesa en l’associació d’idees i una capacitat de llegir la societat contemporània que valen més que la carrera literària sencera de la majoria d’escriptors. El caràcter introspectiu de la novel·la i la manca d’una premissa tan ambiciosa com la de les obres més reconegudes de l’autor, la converteixen en un treball menys urgent i amb una inevitable sensació de repetir els temes de sempre. Però tothom sap que l’art sempre parla dels mateixos 4 temes i els grans autors sempre hi donen voltes a la seva manera. Qui s’excita amb la novetat per la novetat? El més ridícul d’atacar per aquí és que, a sobre, Serotonina torna a demostrar la connexió entre geni i profeta, i apareix en plena lluita de les armilles grogues, quan resulta que un dels conflictes centrals de la narració és una hipotètica confrontació entre els pagesos que viuen de la indústria de la llet a França i el neoliberalisme rampant de la Unió Europea. És impossible llegir Serotonina i no extreure’n més en un sol capítol del que us oferiran el 90% de les ficcions que es publicaran el 2019.
Finalment, parlem d’això que Houellebecq és un reaccionari. Ho és com una casa de pagès. Des de l’infinit prestigi intel·lectual que confereix la misantropia, l’autor francès fa una esmena a la totalitat del nostre present que el protagonista de Serotonina expressa perfectament quan diu que: “La felicitat ja no reuneix les condicions històriques necessàries”. Si la seva proposta de contrareforma resulta mandrosament conservadora, és perquè les millors idees constructives que Houellebecq aconsegueix esbossar a les seves novel·les i assajos tenen a veure amb un retorn a l’obscurantisme premodern que ell mateix no s’aplica. Des de la seva torre d’ivori, Houellebecq està convençut que una mentida col·lectiva semblant al cristianisme medieval, en la qual ell no creu, és preferible a una veritat democratitzada que ens destrueixi.
El que la majoria de crítics no entenen és que l’únic més catastròfic que defensar una mentida cínica és creure’s una altra mentida de manera naïf. El massatge socialdemòcrata que redueix les passions i la dimensió tràgica de l’existència a un error de càlcul subsanable a còpia de subvencions i tasses de Mr. Wonderful, el que tota la vida se n’ha dit “progre”, és un obstacle infinitament més gran per a la millora de la humanitat que enfrontar-se durant 300 pàgines a 3 o 4 veritats descarnades entre les quals, efectivament, s’hi colen barbaritats i tòpics propis de les manies i limitacions de Houellebecq. Però “La felicitat ja no reuneix les condicions històriques necessàries” hauria de ser, també, la frase de capçalera d’un autèntic revolucionari que volgués fer del món un lloc millor. Serotonina ens vol confrontar a les nostres misèries perquè la desesperació ens faci tornar a sentir la imprescindibilitat de la fe en tant que eina de cohesió social. I Serotonina té raó: amb antidepressius i polítiques de redistribució de la riquesa, no n’hi ha prou. L’única fe necessària és la que cada dia es posa en crisi a ella mateixa i s’atreveix a preguntar-se si tan sols val la pena salvar-nos. Cada vegada que Houellebecq ens ensenya a fer-nos aquesta pregunta, ens està ensenyant a estimar, encara que, després, estimem tot el contrari del que ell estima.
No hay comentarios:
Publicar un comentario