Josep Pla "Cartes meridionals"1929

També Josep Pla esborrava ‘tuits’

Belgrad, com totes les ciutats eslaves que conec –com Praga, com Varsòvia, com Moscou–, fa un olor de ramat de xais”. Josep Pla hauria estat un gran tuitaire. A diferència de Gaziel, dels seus textos és fàcil arrencar frases contundents, provocatives, sense matisos, punxants, que haurien surfejat amb plaer per les ones salvatges d’internet.

Aquesta frase, una mica sorprenent, la va escriure el 1929 a l’inici d’una crònica sobre la capital sèrbia recollida al llibre Cartes meridionals . Quaranta anys després, va incorporar aquest escrit a les seves obres completes i va deixar la piulada tal qual.

Però Josep Pla, mentre anava revisant els seus textos, en va eliminar tuits. Va esborrar frases-bufetada com aquesta. I no les va eliminar per motius estètics, sinó pel seu contingut.

“En els pobles eslaus, aquest aiguabarreig de la vida humana i de la vida animal és portat a l’extrem que fa l’efecte que els animals manen, i que la gent no té més remei que fer bondat”, va escriure aquell any –1929– del seu pas per Zagreb, capital de Croàcia.

“En el món eslau, aquest aiguabarreig de la vida humana i de la presència animal és molt accentuada” i ja està, punt, reescriu el 1969, eliminant la segona i més punxant part –eslaus com a xais– d’aquell pensament (un tuit és un pensament? o està més relacionat amb el sistema nerviós?).

Amb una textura menys tuitaire que Pla, Gaziel no és que eliminés frases, és que amb el temps va acabar reconeixent els seus propis fakes . En vaig detectar un per casualitat, una tremolor molt fílmica.

En esclatar la Primera Guerra Mundial, Gaziel vivia en una casa d’hostes parisenca amb gent de diversos punts d’Europa. Un d’ells, herr Dolbatsch, era un oficial prussià, un militar de l’exèrcit del kàiser a qui la guerra va agafar a la capital de França.

“D’una manera inesperada i sobtada es va presentar a l’hora de dinar dient que havia de partir la mateixa nit cap a Saarbrücken, a la frontera de l’Est. En el fons dels seus ulls clars, tranquils, brillava una llum dura i sinistra. Quan em va donar les mans abans de partir, vaig sentir que tremolaven entre les meves convulsivament”, va escriure el 1914.

Cinquanta anys més tard, quan l’editorial Aedos li demana de reeditar les seves primeres cròniques de guerra –Diari d’un estudiant a París–, Gaziel les revisa i elimina l’encaixada que resumia la brutal tremolor d’Europa. I prem delete perquè aquell comiat mai no havia existit.

“Poc abans de sopar –llegim en la versió final–, diu que [l’oficial prussià] s’ha presentat afirmant que aquest vespre mateix havia de marxar cap a Saarbrücken a incorporar-se a les tropes de xoc mobilitzades a l’Alsàcia alemanya. Jo ja no he arribat a temps de veure’l. Ha fet la maleta, ha encaixat les mans dels presents, que l’esguardaven ja sense reconèixer-lo, i ha desaparegut”.

Gaziel podria haver deixat aquell fascinant i fals comiat escrit per a l’eternitat. Ningú no hauria sabut mai que era un fake . Però, al final de la seva vida, va tenir la grandesa d’eliminar-lo.

En canvi, Augusto Assía –l’únic periodista proaliat de la premsa espanyola durant la Segona Guerra Mundial– no va eliminar mai els tuits pronazis que (breument) va escriure just abans de convertir-se en probritànic.

El 1939 va justificar el Lebensraum , l’espai vital que l’Alemanya nazi somiava a cops de martell. Va justificar l’aniquilació de Txecoslovàquia perquè aquest ­país era “un dels més greus i continus perills per a la pau” a Europa. I el “més greu” que observava en els dies previs a la invasió de Polònia no eren les provocacions del Tercer Reich: era la mobilització de l’exèrcit polonès per protegir-se. “Alemanya, naturalment, ha de sentir-se amenaçada”.

I mentre defensava Berlín, descrivia Londres sense pietat, una capital i un món “assetjat pels die hard , pels imperialistes a ultrança, els conservadors plens de supèrbia, els laboristes aventurers o els liberals venturosos, tota aquesta peculiar i difícil barreja que s’ha apoderat extravagantment de la consciència pública anglesa, conduint-la cap al deliri”.

Assía va ser un dels millors cronistes espanyols del segle XX i seria injust jutjar-lo pels seus canvis d’opinió entre el 1939 i les cròniques sota el Blitz, els anys de la “lliçó moral”. Tot és més complex. Però és essencial reflexionar sobre el pes de les paraules. Sobre els periodistes, el que escrivim i el pas dels anys: Assía no ens parlaria mai d’aquells textos que tant contradiuen la seva biografia. No ho explicaria mai al lector: el lector en el temps.

Amb els anys hauria pogut dir “em vaig equivocar”, que l’obstacle per a la pau no era Txecoslovàquia, que l’agressor no va ser Polònia, que Churchill no era un “fantasiós” i que Franklin D. Roosevelt no va ser un “pallús, atrabiliari i loquaç”. Però no ho va dir. Havia de dir-ho? Potser ni recordava aquells articles. Els hauria de recordar? Deixen de ser nostres perquè els hàgim oblidat?

Hauria pogut dir que es va deixar arrossegar pel vent del 1939. I al no dir-ho va obrir la porta a preguntar-nos si al Londres del Blitz no es va deixar arrossegar pel vent contrari: va arribar a intimar amb el Foreign Office amb una intensitat que hauria disgustat Gaziel, el director que el va catapultar al periodisme. Som també el que ens contradiu? O tant és el que escriguem?

Assía no va dir res de les paraules que havia deixat enrere.

O potser sí.

“Jo puc equivocar-me –va escriure a finals de 1944, amb la guerra a les acaballes–, però oferint-los com a prova el fet que no m’hagi equivocat fins ara...”.

Eliminat: “En els pobles eslaus fa l’efecte que els animals manen i que la gent no té més remei que fer bondat”

La Vanguardia

Plàcid Garcia-Planas