No sortia a les travesses, per això va ser una sorpresa la notícia del nou premi Cervantes: Joan Margarit (Sanaüja, 1938). José Guirao, el ministre de Cultura en funcions, va anunciar el guardonat llegint un poema seu en castellà, No tires las cartas de amor . A la tarda, a la roda de premsa, quan els periodistes van demanar a Margarit que triés un poema seu, va dir que aquest mateix estava bé i el va recitar en català (No llencis les cartes d’amor ).
La sorpresa també va ser que es premiés un autor que escriu en català i que fa dels seus poemes la versió castellana, atès que és el guardó literari més important en llengua espanyola. Margarit afirma que es tracta de dos poemes, que el castellà no és una simple traducció del català, perquè cada llengua té una veu pròpia. “La poesia ha de ser veritat. No hi ha cap poeta que hagi pogut escriure poesia en una llengua que no sigui la materna. Jo escric en totes dues, però haig de començar amb una”. Ho va il·lustrar amb una imatge: “La catedral no existeix sense la cripta, que és un forat a terra i prou”. I va continuar: “Jo en tinc dues, de llengües, gràcies al general Franco, que me la va inculcar a cops. I no l’hi penso tornar!”, va exclamar. “El meu primer poema m’ha de sortir en la meva llengua. Vaig néixer a la guerra i la vida et porta a tenir la teva personalitat i les teves conviccions. He fet la meva obra en dues llengües: no m’he traduït. De vegades el castellà salva el català i al revés. Són dos poemes, un en cada llengua, i no s’enfaden perquè tots dos els he fet jo”.
Quan es va obrir el torn de preguntes, va advertir els periodistes: “Les meves sensacions són meves. Jo contestaré el que sé contestar i prou”. La primera pregunta, tot i l’advertiment, va ser que com se sentia pel premi, i el guardonat va respondre encadenant preguntes retòriques que van estalviar feina als mitjans: “Tinc 81 anys i les repercussions que pugui tenir són poc importants. Per què accepto i m’interessa un premi? És molt senzill: Aquest senyor què ven? Venc poesia. Espero que els meus poemes siguin uns grans poemes, però si ho són no ho sabrem fins d’aquí una o dues generacions. Què és la poesia? Una eina potser de les més efectives en els moments més dolents de la nostra vida. Per molt consol que tinguis, arriba un moment que estàs sol i només tens a la teva disposició la poesia i la música, i poca cosa més”. “Què produeix un premi? –es va demanar–. Que tinguis més lectors. Si hi ha més persones que busquen consol en els meus poemes, doncs millor, perquè dono consol a més persones. Un poema de Machado m’ha servit de consol en diferents moments de la meva vida, a diferents Joan Margarit. No hi ha un sol poema, n’hi ha molts. És el misteri de l’art”.
El jurat ha valorat “la profunda transcendència i lúcid llenguatge sempre innovador” amb què el premiat “ha enriquit tant la llengua castellana com la catalana”, amb la qual cosa “representa la pluralitat de la cultura peninsular en una dimensió universal”. Sobre si se sentia identificat amb aquesta última frase, Margarit ha respost: “No em sento identificat amb res. Això ho ha de dir el ministre, no jo. Jo treballo per consolar gent solitària”.
Sobre l’independentisme, va dir: “No t’ho diré ara. No em facis parlar d’això. Només s’arregla parlant i amb cultura”. I va afegir: “Hi ha dues revolucions possibles: la de dretes, del món feliç de Huxley, o de la pel·lícula Soylent green , que és una dictadura; i la de l’altre extrem, que és la que a mi em salvaria: agafar tots els diners que es dediquen a les feines que s’han de fer amb una disfressa (jutges, militars, policies...) i destinar-los a l’educació. És l’únic que ens salvaria de la dictadura”. I va reblar: “Per sota de la poesia hi ha la vida. Com pot ser la vida el mateix que una altra cosa, com deien els romàntics? De la vida en surt tot, ho és tot”.
El director editorial del Grup 62, Emili Rosales, acompanyat de l’editor de Proa, Josep Lluch, va considerar que es tracta d’una obra “contundent, que parla de la vida, de la veritat”, i va recordar que es un dels poetes amb més lectors i seguidors. Austral publica els seus llibres en castellà.
Poeta i arquitecte –amb estudi a Sant Just Desvern–, autor de diverses obres olímpiques o de treballs a la Sagrada Família, Joan Margarit és fill d’arquitecte i mestra i es va donar a conèixer com a poeta en castellà l’any 1963, amb Cantos para la coral de un hombre solo , amb pròleg de Camilo José Cela. El 1980, va començar l’obra en català, influït per Martí i Pol, amb L’ombra de l’altre mar . L’any passat, va publicar una autobiografia de joventut Per tenir casa cal guanyar la guerra , i no pensa continuar explicant la seva vida “perquè no té cap interès, només els primers anys”. El llibre Joana (2002), que va suposar un punt d’inflexió en el seu reconeixement públic i que va aparèixer alhora en les dues llengües per primera vegada, “és un llibre escrit en calent, tot i que diuen que això no s’ha de fer”, refereix. “Amb la Raquel dels meus poemes, Mariona en la realitat, vam tenir vuit mesos una filla que se’ns moria. Aquesta poesia en calent va funcionar, però no ho he fet més: els poemes dormen tot el que han de dormir”.
Margarit ha estat reconegut amb el premi Nacional de la Crítica (1984 i 2008), el Rosalía de Castro (2008), el Nacional de Poesia 2008, el Víctor Sandoval Poetas del Mundo Latino, el premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda (2017) i el premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana 2019. El premi Cervantes, dotat amb 125.000 euros, el concedeix des del 1976 el Ministeri de Cultura, a proposta de les acadèmies de la llengua, i distingeix tota una trajectòria literària.
DUES LLENGÜES
“El poema em surt en la meva llengua, però faig l’obra en totes dues: no em tradueixo”
LA SEVA REVOLUCIÓ
“Tots els diners de les feines que es fan amb disfressa destinar-los a l’educació”
La Vanguardia
Un poema inédito
MUSEUS
No m’he sentit mai commogut
per l’art religiós ni el dels retrats de reis.
Avorrit i cansat és com em deixa
mirar retaules procedents d’esglésies,
quadres representant escenes bíbliques,
monarques a cavall. M’alliberen els Brueghel,
la llum quotidiana dels flamencs.
L’alegria educada dels impressionistes.
Em fatiga trobar-me la pintura
al servei de les màscares més tristes de la infància.
Per això el meu amor, amb humil deferència,
el guardo en els poemes.
Com si fos roba blanca plegada dins l’armari.
MUSEOS
Nunca me ha conmovido ni el arte religioso
ni el que hace los retratos de los reyes.
Aburrido y cansado, así me deja
contemplar los retablos procedentes de iglesias,
cuadros representando escenas bíblicas,
monarcas a caballo. Me han salvado los Brueghel,
la cotidiana luz de los flamencos.
La educada alegría de los impresionistas.
Me fatiga encontrarme la pintura
al servicio de aquellas, las más tristes
máscaras de la infancia.
Por esto, con humilde deferencia,
he guardado mi amor en los poemas.
Como la ropa blanca doblada en el armario.
--------------------------------------------------------
No tires las cartas de amor
Ellas no te abandonarán.
El tiempo pasará, se borrará el deseo
-esta flecha de sombra-
y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,
se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.
Caerán los años. Te cansarán los libros.
Descenderás aún más
e, incluso, perderás la poesía.
El ruido de ciudad en los cristales
acabará por ser tu única música,
y las cartas de amor que habrás guardado
serán tu última literatura.
No llencis les cartes d’amor
Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario