"En Pla pot ésser un escriptor tan conservador com vulgueu. Però és extraordinari. Quan llegeixo les seves descripcions de llocs, m'apassionen, em fascinen de tal manera que em venen ganes de visitar-los in situ. Em fascina el seu domini, la seva agilitat lingüística. Crec que tots els qui vam néixer a la dura i rígida postguerra i ens mossega el cuc de les lletres, tenim la santa obligació d'amarar-nos, d'enfitar-nos de la seva saviesa literària. Qui pogués escriure com ell!".
Amb aquesta declaració, recuperada del que ella mateixa havia escrit a mà a la darrera pàgina d'El quadern gris l'any 1969, va cloure Montserrat Roig l'entrevista que va fer a Josep Pla el gener de 1972, i que es publicaria setmanes després a Destino amb fotografies de Pilar Aymerich. Moltes llegendes han corregut sobre aquella trobada entre el veterà escriptor en declivi vital, cada vegada més repatani i amarg, i la jove prosista que havia fet una entrada fulgurant al periodisme i la literatura i acabava de guanyar el Premi Víctor Català per Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen.
Ara la podem recuperar a Retrats paral·lels, una antologia de les mítiques entrevistes de la periodista feta per Albert Forns i Gemma Ruiz, que també en signa el pròleg. És en aquest text on la periodista i escriptora –que està a punt de presentar la seva novel·la, Ca la Wenling–, recupera l'anècdota explicada per la fotògrafa i còmplice de Roig segons la qual, després de demanar-li consell Pla li hauria dit a l'escriptora allò de "Senyoreta, amb aquestes cames no cal que escrigui".
Ara, una carta inèdita recuperada per Xavier Pla al dossier dedicat a l'escriptor del nou número de la revista Quimera, sembla matisar, almenys en part, la imatge d'un Pla incòmode, perdonavides o displicent amb l'autora d'El temps de les cireres i d'una trobada marcada per aquesta intemperància masclista o misògina de l'escriptor.
La carta, que reproduïm a continuació, va ser enviada per Pla després de l'interviu i en ella aquest mostra clarament la seva admiració per l'obra de Roig, després de treure's importància i demanar disculpar-se per la "inanitat del meu pobre i interminable monòleg". De l'escriptora, en destaca que tingui "una gran capacitat d'expressió i moltes coses al cap. En aquest país, no és pas gaire corrent. S'hauria de remoure una mica aquesta literatura en vista a l'època d'avui. Podria fer un gran bé", i li proposa de tornar-se a veure. Com assenyala Xavier Pla, l'escriptor de Palafrugell, d'alguna manera, pretenia repetir amb Roig la complicitat que havia tingut amb escriptors joves com Baltasar Porcel o Terenci Moix, proposant-li retrobar-se i passant-li, implícitament el relleu.
Aquesta nova trobada –de la que no tenim constància que es produís– vindria motivada pel desig planià d'escriure un text a quatre mans o, més ben dit, que Montserrat Roig escrivís una novel·la que l'empordanès tenia al cap de feia anys i que veia que no escriuria. Si l'autora barcelonina ho hagués fet, Pla l'hauria apadrinat sense reserves per guanyar el guardó que des de 1968 portava el seu nom i que editava Destino. La intenció de Pla era clara: "Hem de salvar aquesta literatura".
Un objectiu pel qual feia anys que Pla treballava obsessivament. La troballa de Xavier Pla, que posa llum a la relació entre dos dels escriptors-periodistes més destacats del segle XX en català, no és l'únic text destacat del dossier 'El cielo raso', coordinat per l'historiador i assagista Andreu Navarra, col·laborador habitual de La Llança, que inclou textos de Jesús Revelles, Ignacio Peyró, Antoni Martí Montrde, Blanca Ripoll Sintes, Francesc Montero i el mateix Navarra.
Una altra de les sorpreses més notables d'aquest volum, que no pot passar per alt, és el dedicat al creuer que Pla i la seva companya Adi Enberg van per l'Adriàtic l'any 38 i que l'ha portat a descobrir una grollera manipulació consistent en l'atribució a Pla mitjançant la col·locació de la seva signatura d'unes cròniques sobre la Guerra Civil espanyola –en realitat, notes d'agència– aparegudes a La Vedetta d'Italia i que havien servit al periodista Josep Guixà, autor de l'escandalós Espías de Franco. Josep Pla y Francesc Cambó. La red de espionaje contra la revolución en Catalunya, per sostenir un suposat vincle entre l'escriptor empordanès i el feixisme italià, a través dels seus mitjans de propaganda. Els planians haurien de córrer a buscar la revista als quioscos i llibreries. No se'n penediran.
Carta de Josep Pla a Montserrat Roig
Mas Pla, 20 febrer 1972
Montserrat Roig
Barcelona
Molt apreciada Montserrat,
Vaig rebre la carta amb el retall el seu article del Tele-eXpres. Està molt bé, però és, com tota la crítica d’avui, una mica superficial, etc. Li agraeixo moltíssim.
La conversació que tinguérem al domicili de Vergés a Palamós consistí en una sèrie de llocs comuns sense importància. Ara veurem—quan surti el seu paper—quina utilització n’ha fet. De tota manera, no sap quan li estimo la seva paciència davant de la inanitat del meu pobre i interminable monòleg.
Sóc un gran admirador de vostè—del seu llibre. Sembla un fenomen típic de la seva timidesa que, en un moment determinat, es despenjà amb una nerviosa explosió d’anticonvencionalisme i de cinisme. És un gran sistema per escriure. M’agradaria molt de parlar amb vostè del seu llibre sarcàstic i desaforat. És un mètode no gaire corrent en aquest país—mètode que jo admiro. Vostè té una gran capacitat d’expressió i moltes coses al cap. En aquest país, no és pas gaire corrent. S’hauria de remoure una mica aquesta literatura en vista a l’època d’avui. Podria fer un gran bé.
Si jo fos jove, la vindria a veure a Barcelona. Si vostè tingués un medi de locomoció—qualsevol--, hauria de venir vostè. Els joves no solen tenir temes.
M’agradaria d’explicar-li una novel·la que tinc al cap des de fa ja molts anys i que mai escriuré. L’hauria potser d’escriure vostè i, si sortís, tindria el premi—sempre, és clar, que li agradés de fer-la. Tot això és entre vostè i jo, naturalment. Hem de salvar aquesta literatura, no ho creu?
Passi-ho bé. Affm.
Josep Pla
No hay comentarios:
Publicar un comentario