Josep Valls "Històries de Josep Pla" 2020

El Motel Empordà de Josep Mercader va ser com una segona casa per l'escriptor Josep Pla, que hi solia ocupar la taula 26 des d'on podia controlar tot el menjador, i l'habitació 103. Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, 1944), exseminarista que va treballar com a gerent de l'emblemàtic establiment de Figueres durant trenta anys, encoratjat i animat per Mercader va conèixer l'any 1974 l'escriptor i es va convertir en el seu contertulià, espàrring, xòfer, còmplice i, potser fins i tot, amic.

Tot i ser de generacions diferents, Valls va saber connectar amb aquell escriptor crepuscular i, dotat d'una memòria prodigiosa, va transcriure amb precisió i detallisme inusitat les converses –o potser hauríem de dir monòlegs– de Pla durant aquells darrers anys de vida del polígraf en què el va tractar. Aquesta magnífica matèria primera va aparèixer en forma d'articles poc després de la mort de l'escriptor l'any 1981 a El Punt i ha fornit diversos llibres (Josep Pla inèdit, Josep Pla, converses a l'Empordà, Pla de conversa. Allò que Josep Pla no va escriure i Josep Pla oral) que ara s'apleguen en un sol volum, Històries de Josep Pla, editat per Editorial Gavarres amb un bon grapat de fotografies que il·lustren aquella darrera etapa de la vida de l'escriptor, quan el seu món començava a quedar enrere i maldava per escriure contra l'oblit posseït encara per aquella "diabòlica mania" que havia descobert de jove.

Sentències i opinions

Ja fos al saló del Motel o a la terrassa de l'Almadrava Park Hotel, anant en cotxe per l'Empordà, Garrotxa, el Rosselló o els carrers de Girona fins a arribar a Poblet, o sota la campana del menjador del Mas Pla, el Josep Pla que ens permet entrellucar és un escriptor a la darrera etapa de la vida, que menja molt poc i trascola grans quantitats de cafè i whisky, mentre com el gran xerraire que era desgrana un enfilall d'opinions i sentències sense filtre, entre provocadores i repatànies, cíniques, lúcides i excessives, pessimistes, sarcàstiques, escèptiques i fins i tot insolents sobre l'Empordà, Itàlia, les dones, el beure i menjar, la llengua i la literatura, la política de la Transició, la religió –una qüestió que el va anar interessant a mesura que s'acostava la mort– o el caràcter dels catalans, del qual relativitza el gust pel treball i n'afirma el desig de fer diners.

Àcid sobre els canvis polítics que s'estan produint, el vell escriptor carrega contra socialistes i comunistes, "que volen fer una societat de pobres" i tots aquells que no volen treballar, alerta sobre la manca de tradició de poder dels catalans –i avisa que a Madrid els enredaran–, es prodiga en ditiràmbics elogis cap al seu amic Josep Tarradellas i conscient d'aquells que el consideraven un franquista, no s'està de dir que ell és l'home que més diners ha perdut amb en Franco, per culpa de la censura. Un discurs febril i enjogassat a vegades interromput i contradictori, tot sovint relativitzat amb un "no em faci cas", que confirma tant alguns tòpics manta vegada esmentats sobre l'autor d'El quadern gris –la gasiveria, l'antidealisme, el materialisme, el conservadorisme liberal–, com sorprèn per la cursileria d'un sentimentalisme agreujat per l'edat i que sovint el fa arrencar a plorar per una cançó, per un record o per un paisatge.

Gran cuidado!

El Pla que ens permet conèixer Valls –que havia crescut amb la lectura del setmanari Destino i es va apressar acabar l'Obra Completa quan va començar a tractar l'escriptor palafrugellenc– no s'amaga darrere cap màscara. Ni les del personatge que s'havia creat i que l'editorial de Josep Vergés havia ajudat a popularitzar, ni la màscara de les biografies, hagiografies i estudis universitaris, ni les màscares del llenguatge, aquí trufat de col·loquialismes, crosses i paraules en francès o italià, fins i tot en anglès. En aquest sentit, destaca l'ús i abús de l'adjectiu "colossal" amb que subratlla qualsevol cosa que l'interessa, li agrada o senzillament sobre la qual vol collonar el seu interlocutor, a qui sol avisar amb un deliciosament incorrecte "gran cuidado!" per tal de "no fer el quelet" o que "no ens facin canari" i com "cal començar a parlar clar" s'ha d'atendre sempre "la realitat pura i pelada" davant la qual només queda preguntar "que dormim?".

Al costat de Pla al llibre hi desfilen el restaurador Mercader –les pàgines sobre la seva mort són extraordinàries–, el seu gendre Jaume Subirós; el pintor Salvador Dalí, el president Tarradellas, els palafrugellencs Josep Martinell, amic i receptor d'alguns dels secrets de Pla, i Jaume Pol Girbal, escriptor, o el capellà i filòleg Modest Prat; els llibreters Ramon Canet, de Figueres, i Joseph Costa, de Perpinyà; les escritors Monserrat Vayreda i M. Àngels Anglada o el propietari rural i Procurador a les Corts franquistes Joaquim Gich Bech de Careda, o l'industrial carni, escriptor i polític Ramon Sala. A més dels masovers del Mas i el personal de l'hotel, capítol a banda mereixen els diferents admiradors que Pla –que es queixa de la manca d'anonimat– troba i que sol engegar d'una manera o altra. Geni i figura, Pla assegura que "l'important és que quan jo em mori, algú darrere meu escrigui, continuï escrivint en aquesta llengua tan pobra i tan poc cultivada". D'alguna manera, aquell mestratge de Pla es va adherir en Josep Valls, que a partir de llavors va engegar una notable carrera literària, premiada amb el Just M. Casero, el Pin i Soler, el Marian Vayreda i el Recvll.

La Llança