En memoria de les víctimes de l'atemptat de l'11-M 2004 "De vegades un no pot desfer-se d’una bomba"

Lienzo  Jordi Valls

De vegades un no pot desfer-se dúna bomba (postnecrològiques) parteix de textos sorgits arran d´un fet luctuós recollit a La Vanguardia durant 28 dies després de la tragèdia (tanmateix, un poema parteix d´El País i un altre d´El Mundo).

Com va dir un que sé jo "jo no hi puc contribuir, tu sí que pots", però per a què?.

Així va començar tot, i durant poc més d´un mes cada nit la compulsió, el neguit i l´obsessió s´anaven fent realitat en uns quants poemes.

Com sempre, al final les casualitats- a naltros ja no ens espanten-ens van portar a la Patagònia, a la Cueva de las Manos, on una munió de mans ens diu alguna cosa indesxifrable des de fa milers d´anys, i que en aquest país ´s´han convertit des de fa uns anys en un símbol, potser en un altre símbol, o potser en el mateix

Antoni Mateu.

AIGP-1
Té rams de flors per a ella
i el seu fill no nat,
de set mesos.
Set aturades cardíaques,
com les set vides d’un gat,
i ens va dir adéu.
Li van treure la criatura,
que va rebre totes les cures,
però sense mare
també es va acomiadar.
--------------------------------

ND-3
“És tanta la malesa que tots portem dins
que acabarà matant-nos en qualsevol moment.”
Després ja no vas dir-li res més.
Li vas fer un petó i vas marxar cap a casa.
Vas arreglar la teva habitació,
desordenada com eres,
com si haguessis de fer un llarg viatge.
Aquella nit vas dormir molt malament.
Diuen que has mort en pau.
No ho sé.
A la darrera foto, la que et van fer al mateix tren,
somrius. Poques hores després vas marxar
i va néixer el fill de la casa on anaves a netejar.
---------------------------------------------

SHC-3
Tenies el cotxe espatllat.
Al taller et vas emprenyar.
Què hi farem, aniré en tren.
Eres un dels que no contestava al mòbil.
Ja no hi eres, et tenien.
--------------------------------

MDDS-5
Després d’acotxar el teu fill
i besar el marit vas marxar
pitant de casa perquè feies tard.
Diuen que només tenies dos coses al cap:
veure món, viatjar, i veure créixer el teu fill.
Els darrers moments, en què vas pensar?
Potser feies encreuats
i tenies el cap a la Xina o a Tahití
-------------------------------------

MTMV + JRMI - 6
Us volíeu casar a finals d’any.
Ja vivíeu junts, però,
i cada dia també anàveu junts
al centre de la ciutat.
Parlàveu de les vostres coses
i dels vostres projectes,
fins i tot al darrer moment,
o algú dels dos dormia recolzat a l’altre,
amb les mans agafades.
Us agradava la música clàssica
—a mi, no— i els films ben antics...
Tot això em sona a romanticisme tronat,
potser no ho és que al cap i a la fi
us hagin enterrat l’un al costat de l’altre.
--------------------------------------

DTS-9
Vivies massa a prop del tren.
A més a més, eres tan puntual
que hi tenies un lloc fix.
Ningú no te’l prenia mai.
A mi em passa el mateix al bus.
Algun amic teu et va fer una foto
massa maca...
Estàs asseguda i no hi ha ningú més al vagó.
Amb la claror, per la finestra,
no es veu el paisatge
i fa la impressió
que viatges d’esquena.
No mires pas a la càmera.
Per quina raó?
---------------------------------

In memoriam Maribel Medina

No hi ha cap mena
de possibilitat:
tots estem atrapats
per un destí
singular.
Charles Bukowski