Xavier Febrés "Josep Pla o la vitalitat" 2020

Si aquest no fos un país "sense crítica i sense polèmica", tal com van definir-lo Eugeni Xammar i Josep Pla amb afany provocador en les cèlebres cartes al director de La Veu de Catalunya intitulades "Periodisme? Permetin!",  ja faria dies que el debat sobre Josep Pla o la vitalitat, el llibre amb el qual Xavier Febrés va guanyar del Premi Carles Rahola d'assaig 2020, cremaria com la pólvora entre el clos dels planians

En menys de dues-centres pàgines, amb la barreja justa d'erudició i amenitat marca de la casa, i sota el propòsit d'una biografia literària, Febrés corona la seva extensa producció sobre l'escriptor empordanès dient, com si res, coses que haurien de fer rumiar –i polemitzar– als lectors fidels d'un autor que en noranta-cinc anys no ha deixat de generar interès i paper.

Una biografia de Josep Pla a través dels seus llibres

Ja t'entrada i la primera pàgina, Febrés posa el dit a la nafra de la grafomania de l'autor d'El quadern gris, "la qual barreja de manera xarbotant moltes pàgines de farciment al costat d'autèntiques fulguracions de genialitat literària, com partícules lluents de mineral de mica que centellegen en un enorme bloc jaspiat de granit gris". Són les "tres-centes pàgines millors de Josep Pla", que caldria triar d'una mastodòntica Obra Completa de 30.000 pàgines. Una dimensió extraordinària –la comparativa amb altres autors internacionals continua sent favorable al de Palafrugell– que dona la mostra d'un autor que ha mantingut un públic fidel a través de les successives generacions, però també els resultats desiguals dels reptes literaris i, per tant, dels diferents títols que va signar Pla.

Josep Pla amb Josep Vergés, Carles Sentís i Jaume Vicens VivesPrecisament, resseguir la vida de Josep 

Pla a través de les seves diferents obres, és l'atractiu plantejament del llibre de Febrés, que s'inicia amb les primeres temptatives amanerades i pretensioses, convenientment adreçades a la Penya de l'Ateneu, on el jove Pla trobarà mentors, amics i, fins i tot, la primera feina de periodista, com a redactor de Las Notícias i, posteriorment, de La Publicidad. La premsa serà l'escola literària d'un Pla que anirà refinant l'estil al compàs d'una llengua que s'està normativitzant sota l'ègida de Pompeu Fabra. Distanciat voluntàriament del Noucentisme, el futur escriptor coneixerà món –corresponsal a París, a Madrid, a Gènova i a Berlín, durant els primers anys vint– abans de publicar el maig de 1925 el seu primer llibre, Coses vistes. 

Per Febrés, en aquell volum "calaix de sastre" de retrats, articles i paisatges que plagia el seu títol de Víctor Hugo, ja hi és tot. Tot l'estil de la seva producció posterior. Amb Coses vistes Pla feia una entrada de cavall sicilià a la literatura catalana, que rebia aquell jove insolent alçat contra tota mena de prevencions, cànons i jerarquies de forma ambivalent. Si bé una part de la crítica celebrava l'aparició d'una "jove promesa" a qui acompanyava l'èxit, una altra no li perdonaria el seu estil jutjat com a vulgar, barroer o cínic. Un altre retret que acompanyaria Pla –durant tota la vida– seria el seu fracàs en emprendre l'escriptura d'una novel·la, gènere que la literatura postnoucentista anhelava per aconseguir l'esperada normalització.

Una ploma venuda a Cambó

Un altre dels judicis aparetment més polèmics de Febrés és el que dedica a la vinculació entre Josep Pla al líder de la Lliga Francesc Cambó, de qui es va convertir en una "ploma disponible" per dir-ho a la manera d'Amadeu Hurtado. Pla passaria de l'entorn d'Acció Catalana –n'havia estat un dels impulsors, l'any 1922– a ser biògraf del dirigent conservador i articulista principal de La Veu de Catalunya. Els motius, com assenyala l'autor de Josep Pla o la vitalitat, no són tan polítics –malgrat que se'l considerés un caragirat– sinó sobretot un intent d'assegurar-se la professionalització i l'estabilitat econòmica, un assumpte gens menor però complicat en el món literari català d'ahir, d'avui i de demà.

La col·laboració de Pla amb Cambó l'arrossegaria als episodis de la guerra civil que continuen pesant com una llosa sobre la biografia de l'Homenot i el judici de la posteritat en temps de blancs i negres. La redacció d'una Historia de la Segunda República Española, que havia de justificar la política de complicitat del catalanista conservador amb els generals revoltats i del qual el mes vinent se'n publicarà el primer volum segons el manuscrit original català serà un dels llibres negres de l'escriptor que, després del fracàs d'intentar dirigir La Vanguardia i jugar un paper com a "català de Burgos", redimiria els seus pecats consagrant-se després de la guerra a la reconstrucció i represa litèria en català així que va poder i refugiant-se al seu petit món de l'Empordanet. Vinculat a Destino, el setmanari fundat a Burgos que aniria prenent un to més aliadòfil i liberal i on escriuria el seu mític Calendario sin fechas, alhora, rebutjaria la qualificació d'escriptor bilingüe, fent-ho evident de manera intencionada, fins i tot en els seus llibres en castellà, com el seu Viaje en autobús.

El paper clau dels seus editors

Com no podia ser d'altra manera, la biografia literària de Pla és també la de la seva relació amb els diversos editors de les seves obres, així que el règim franquista autoritzaria les primeres edicions en catala. La primera temptativa d'Obra Completa, publicada a l'editorial Selecta de Josep Maria Cruzet, quedaria estroncada per la mort de l'editor, que se suïcidà l'any 1962. Així, El quadern gris, la seva obra més coneguda, va iniciar l'Obra Completa de Destino, que arribaria als 45 volums, després de diverses temptatives amb altres editors. Aquest fals dietari d'iniciació literària d'un jove Josep Pla que refonia textos anteriors sobre la base d'un veritable diari de joventut –que Febrés considera "més palpitant" que el definitiu–, i amb el qual 1966 l'escriptor vorejava el do de pit, no es pot desentendre de l'impacte que va tenir la lectura de les Memòries de Josep Maria de Sagarra, amb qui l'empordanès mantindria una relació de rivalitat gens dissimulada en el camp de la prosa.

A partir d'aquí, algunes de les pàgines més dures de Febrés són les dedicades a la intervenció de l'editor de Destino, Josep Vergés, en l'obra de Pla, que va estirar tot el que va poder l'edició dels mítics volums vermells, obligant a l'escriptor a una producció desfermada just quan començava a minvar la seva salut i la vellesa es feia present. Per Febrés, aquesta voluntat de Vergés d'allargar fins i tot després de la mort de l'escriptor el negoci amb una Obra Completa irregular, desordenada i mancada d'elements crítics, anava a aparellada al control moral de la imatge de Pla, sobretot en tot allò que tenia a veure amb el sexe i les relacions sentimentals, tema que Febrés va tractar a Les dones de Josep Pla.

Malgrat la disfressa de pagès del personatge que es va construir Josep Pla, per a Febrés, tot i els errors de vendre's a Cambó i caure en la grafomania més repetitiva, el gran encert de l'escriptor va ser "trobar el coratge necessari per renéixer de les cendres a la postguerra, amb una intensitat renovada i una fe militant en la llengua catalana com a vehicle d'expressió escrita, dintre d'un plantejament explícit i plenament assolit de llegat a les generacions següents". Unes generacions que el continuen llegint i que, com fa Xavier Febrés, han d'aconseguir pulveritzar els tòpics i donar respostes a les preguntes pendents sobre la vida i l'obra de Josep Pla.

el nacional.cat